És per això que canten els ocells?

És per això que canten els ocells?

És perquè el dia els és el bell refugi

en què la Lluna mai els respondrà?

Hem volgut no dormir, hem volgut la resposta.

Hem celebrat el dia que ha arribat.

Olia el gesmiler i en féiem Sol,

però l’alba malmet els falsos déus

i ens acosta al do de la paraula.

En el quarter de temps que ens correspon,

aprendrem els oficis

i oblidarem quan calga,

veurem acomiadar-se tota joia

que no siga la pau, la pau que ens resta

quan s’acosta el saspost i seiem sols.

Recordarem quan calga.

És per això que cap tot en la platja?

Si no tinguérem l’ordi de la ràbia, 

menjaríem quin pa quan en la vora

de l’aigua tot s’atura i es comporta

el blau sencer del cel sobre el silenci? 

… i en el predi d’alé que ens correspon

recorrerem la llum com una franja

sensual i que ens separa de la mort.

Potser és per això…

Però volem saber si algú ens espera,

planyem sempre volent-nos l’últim mot.

La darrera paraula no hi haurà qui l’escolte

i l’haurà de trobar qui sense llavis

da la veu a la merla victoriosa,

però nosaltres no sabem de carn, 

nosaltres que li requerim demandes

sense conéixer sacietat de pell.

Per això ens desficien els espills?

Ens esperen les sòlites qüestions,

tot i que és sempre més solemne el gest

que fem per excusar-nos la ignorància.

Els espills insisteixen en els dubtes,

i què els direm, nosaltres?

Podem dir-los que no tenim excusa

i també que no en cercarem després

si no és contra nosaltres la raó.

El dia, el dia, ens han privat del dia!

Qui, si no els nostres ulls massa cansats?

Cansats de què, si no és d’estar tan closos

que ja no recordem el gust del verd

quan l’hora alta cita tots els arbres

al naixement del món sota els seus braços?

És per això que no sabem pregar?

A l'ombra del silenci, m’estim a mi mateix,

segur en el coratge de somriure,

segur que hem tocat sempre en una porta

equivocada, o de la part de dins.

Pregarem un silenci vora mar

i ens emmirallarem en l’horitzó

del silenci que romp en l'altra riba. 

Veurem el Sol que es pon i que ix de nou.

Veurem que, tot i ser fosca l’absència,

podem gaudir-la i tot sense desig.

Veurem que, si els ocells canten a l’alba,

és l’alba la que canta en tots els cossos

com un apuntament de Sol i sang

que concreta la voluntat dels astres

en a penes un punt i diu: sigau, sigau!