Un diari inconstant

  Els ancians conversaven amb vocació aforística. El pas del temps destria què és o no necessari, sobretot pel que fa a intencions o paraules.  Amb serenor de docte en el costum del comiat, un d’ells li diu a un jove, un dia que està sol en la taula de sempre, mentre mira el costat on ja no tus ningú quan fuma el caliquenyo: “gent en conec més dins que fora el cementeri”. 

  Contemple el cel despert. Tot i haver-se cobert de blau l’abisme, convida a rebutjar les arrogàncies el record de les llums universals, que insinua altres ulls en el silenci. Divise la muntanya davant meu.  Prenc en la mà un grapat de terra solta. No desfaig cap muntanya si l’enlaire.  Durant l’instant abans de tocar terra,  l’extrem d’allò que puc és somniar que algú dins de la pols es demanava quina mà vagarosa l’ha llançat  contra la inmensitat de quina cosa.

  Com una gota inscrita en el silenci, deposite la meua presència en la nit.  Sense els angles del somni, estudie cap on dolla la Lluna els seus cabells.  Segons sé, veus esquives asseguren que molts alés enllà hi va haver el dia,  però em calce un recel de passos orfes perquè defuig de mites i messies.  Hi haurà una nit que arribaré a ma casa. No encara. Hi ha una nit a cada cosa.

És per això que canten els ocells? És perquè el dia els és el bell refugi en què la Lluna mai els respondrà? Hem volgut no dormir, hem volgut la resposta. Hem celebrat el dia que ha arribat. Olia el gesmiler i en féiem Sol, però l’alba malmet els falsos déus i ens acosta al do de la paraula. En el quarter de temps que ens correspon, aprendrem els oficis i oblidarem quan calga, veurem acomiadar-se tota joia que no siga la pau, la pau que ens resta quan s’acosta el saspost i seiem sols. Recordarem quan calga. És per això que cap tot en la platja? Si no tinguérem l’ordi de la ràbia,  menjaríem quin pa quan en la vora de l’aigua tot s’atura i es comporta el blau sencer del cel sobre el silenci?  … i en el predi d’alé que ens correspon recorrerem la llum com una franja sensual i que ens separa de la mort. Potser és per això… Però volem saber si algú ens espera, planyem sempre volent-nos l’últim mot. La darrera paraula no hi haurà qui l’escolte i l’haurà de trobar qui sense llavis d...